Coneix més
Les persones defensores dels drets humans són aquelles que, a títol individual o col·lectiu, treballen per fer realitat els drets recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans. I que actuen pacíficament per visibilitzar situacions d’injustícia social. A la primera edició de l’Escola de Defensores es va posar l’accent a Filipines, República Democràtica del Congo i Colòmbia, on les persones defensores protegeixen drets tan fonamentals com el medi ambient, la tinença de la terra, el dret a la salut o la vida.
Centrada en una visió més general de la tasca en la defensa dels drets humans, aquesta experiència va ser una oportunitat de parlar, exposar, compartir i entendre els contextos d’altres realitats. Una manera de veure com a diferents parts del món es desenvolupa la mateixa tasca de defensa dels drets més bàsics, del territori i de la vida, i així connectar no només les persones, sinó també les seves lluites; entenent que allò local és global i viceversa. Les participants d’aquesta edició van ser Clarisa Ramos i el bisbe Antonio Ablon, exiliats filipins a Europa, Billy Mwangaza des de la República Democràtica del Congo, i Diana Martínez, Yurany Cuéllar i Francelly Arias, líderesses colombianes.
Des de la firma dels Acords de Pau el 2016 a Colòmbia, entre les FARC-EP i el Govern, més de 1.500 persones defensores dels drets humans han estat assassinades, així com més de 350 persones signants de la pau. Defensar la vida, el territori i la pau, sense cap garantia, comporta viure múltiples situacions de violència, persecució, amenaces i mort.
Francelly Arias és signant de la pau de les antigues FARC-EP i membre de la direcció del partit Comuns d’Antioquia. També és líder del Mercat de les Dones Construint Pau, una iniciativa que inclou a 34 dones en procés de reincorporació i on es comercialitzen productes dels diferents espais territorials. A més, Arias acompanya processos de reconciliació i comitès de gènere. Actualment, cursa el quart semestre de Sociologia.
“Ens toca seguir donant una lluita per guanyar els espais representatius dins de la vida civil, en l’àmbit polític, econòmic i social. I crec que hi continuarem des de la resistència com a dones, fent tots els processos.” Arias i altres companyes signants de la pau han lluitat per a la seva reincorporació a la vida civil, en la qual -malgrat els obstacles i les violències- han assumit amb il·lusió nous rols: ser mares, estudiants, emprenedores (amb diferents projectes productius), ciutadanes i líders. Però també com a constructores de pau i país.
Yurany Cuéllar és una defensora colombiana feminista. Fa deu anys que va començar la seva tasca a l’Associació Campesina del Valle del Río Cimitarra – Xarxa Agroecològica Nacional (ACVC-RAN), defensant els drets de les dones des del comitè de gènere. També és cofundadora i coordinadora de la Coordinadora de Dones del Nororiente de Colòmbia. La força i la passió del seu treball l’han portat a posar el feminisme camperol i popular en els debats dins de les comunitats, defensant-lo com “una lluita contra aquest model patriarcal i capitalista que utilitza el nostre cos com a negoci”.
“El nostre feminisme camperol i popular lluita per la vida, la terra, el territori, la llavor nativa, recollint les veus de les dones camperoles, indígenes i afro. És un feminisme que estem construint amb els nostres companys i companyes des dels territoris”. Cuéllar forma part de l’ACVC-RAN, una organització referent en la defensa integral dels drets humans i que promou la lluita per l’accés a la terra i la dignificació del campesinat a Colòmbia.
Diana Martínez és lideressa camperola, defensora dels drets humans i comunicadora social per mitjans populars alternatius al departament del Meta. Ha treballat de la mà de persones signants de l’Acord de Pau en el projecte de turisme comunitari Oriente Verde. Alhora, és impulsora de joves a l’organització Joventut Ambientalista Preservant Futur i va ser una de les portaveus a les marxes de les protestes del Paro Nacional.
“Jo em considero defensora i lideressa des del moment que començo a defensar el territori i la vida a les nostres comunitats”. Per a Martínez, ser lideressa és quelcom amb el que es neix, però que també li ve de família, ja que la seva mare, Doris Rivera, també és una reconeguda lideressa de la regió. Destaca que sempre ha viscut en conflicte, la qual cosa l’ha portat a patir diverses amenaces; raó per la qual, durant la seva participació a la primera edició de l’Escola, Martínez estava acollida al Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores de Drets Humans. A més, afirma que com a dona li ha tocat patir una doble violència: per part del conflicte armat i del sistema patriarcal i masclista pel qual es regeix el món.
A Filipines, des de 2016, any en què va agafar el poder l’anterior president Rodrigo Duterte, s’han produït més de 30.000 execucions extrajudicials, milers de detencions il·legals, gairebé mig milió de desplaçaments forçats i més de 700 empresonaments polítics. Aquestes dades són recollides per Karapatan, una aliança nacional d’organitzacions que treballa per la promoció i protecció dels drets humans a Filipines. Des del 9 de maig de 2022, el país està presidit per Bongbong Marcos, fill del dictador Marcos, i Sara Duterte com a vicepresidenta, filla de Rodrigo Duterte.
Clarisa Ramos és coordinadora del capítol d’Europa de la Coalició Internacional pels Drets Humans a Filipines (ICHRP). És refugiada política a Bèlgica des de juliol de 2020, a causa de la seva tasca en la defensa dels drets humans i per denunciar l’assassinat del seu marit el 2018. Infermera de formació, ha treballat durant 27 anys amb una entitat d’agricultors locals i treballadors de l’illa de Negros, centrant-se en la reforma agrària i la salut.
Ser una refugiada política per a Clarisa Ramos va ser una decisió molt difícil. Va haver de deixar els seus fills al seu país després de les amenaces rebudes per denunciar la mort del seu marit, advocat dels drets humans. Va patir el que es coneix com a “red-tagging”, fenomen pel qual s’acusa i estigmatitza qualsevol persona de comunista i terrorista, i que serveix per justificar la llei antiterrorista i els seus assassinats. “Qualsevol persona que molesti, és a dir, que defensi els drets humans i estigui en contra del Govern, automàticament és enemiga”, afirma Ramos. Per a ella, és molt complicat viure en un país en conflicte, amb un Govern masclista que assetja i amenaça les persones camperoles, no posa en marxa programes per a la ciutadania i ofereix les terres a empreses estrangeres.
Antonio Ablon és bisbe de l’anomenada Església Filipina Independent (IFI), un moviment religiós de lliberació fundat el 1902 després de la colonització espanyola. A causa del seu treball en defensa dels drets humans de les comunitats camperoles i pobles originaris a l’illa de Mindanao, es va haver d’exiliar el 2018 a Alemanya, on avui dia és coordinador de l’IFI a Europa.
Com a religiós, afirma no tenir ideologia política, però sí un profund compromís social i defensa de causes que no estan en sintonia amb l’església tradicional, com la salut reproductiva, que fomenta l’ús de mètodes anticonceptius i la planificació familiar. Igualment, l’IFI té dones sacerdotesses i està oberta a les disidències sexuals i de gènere. Defensar els drets humans, especialment de les comunitats indígenes, li va valer una dura persecució fins al punt de veure el seu nom pintat a les parets de la seva església. Enyora tornar a Filipines, tot i que reconeix que no es donen les condicions: “Allà estem estigmatitzats perquè ens acusen de ser comunistes i terroristes, però encara així no deixaré de treballar pels drets humans”.
A la República Democràtica del Congo, el conflicte armat no només ha provocat més de sis milions de persones desplaçades, sinó també atacs contra poblacions civils i la destrucció d’habitatges, escoles, centres de salut i conreus. Violència sexual, inseguretat alimentària i una alta degradació ambiental causada per empreses mineres. Les persones defensores dels drets humans viuen una greu situació de vulnerabilitat.
Billy Mwangaza és originari de Butembo, una ciutat afectada per la guerra a la província de Kivu del Nord, al nord-est de la República Democràtica del Congo. És defensor dels drets humans i militant del dret a la salut des de l’organització Étoile du Sud (EDS), un moviment d’activistes que capacita la població en educació sanitària per a la prevenció de malalties.
Per a l’activista Billy Mwangaza, la pobresa, la violència, la inseguretat, la injustícia social i el conflicte armat són determinants per a la salut de la població del seu país, que compta amb un sistema de salut precari i sense perspectiva de gènere. Des d’EDS, treballa en diferents regions tractant de conscienciar i mobilitzar la ciutadania perquè reclami els seus drets a la salut. “Cal defensar la gent allà on viu, veure com ajudar-la a organitzar-se i com crear espais on pugui expressar-se lliurement”.
La primera edició va tenir dos components formatius. Un més intern on es va treballar l’aspecte psicosocial i d’atenció a les persones defensores de la mà de Patricia Jirón, psicòloga del Centre Exil, organització que ofereix atenció terapèutica a persones sol·licitants d’asil, infants, víctimes de guerra, de mals tractes, d’abusos, de violència masclista, migrants i defensores dels drets humans.
I un altre de formació més especialitzada, on els lideratges van poder augmentar els seus coneixements sobre tècniques de protecció i autoprotecció amb Florent Geel, director adjunt de Promediation, una organització no governamental apolítica especialitzada en el suport als processos de pau.
A més, es van dur a terme diverses activitats de sensibilització al carrer, com ara la creació d’un mural col·lectiu amb les artistes Tropidelia, Pr3za i les defensores a l’Àgora Juan Andrés Benítez del Raval (Barcelona).