Edició 4: Drets culturals – Escuela de defensoras

Defensar la cultura és defensar la identitat, la llengua, l’art i, també, la memòria col·lectiva. Els drets culturals formen part dels drets humans universals i, per tant, defensar-ne uns significa defensar-ne els altres. I defensar-los també implica protegir les persones que els preserven.

En un context global marcat per conflictes, autoritarismes, crisi climàtica, desinformació i discursos d’odi, les persones que defensen els drets culturals pateixen criminalització, estigmatització o persecució. Això pot comportar el desplaçament forçat o la pèrdua de la vida. Malgrat les amenaces, continuen resistint, teixint xarxes i acompanyant les seves comunitats, mentre imaginen futurs lliures de qualsevol tipus de violència.

Tot i que el seu paper és fonamental, les persones defensores dels drets culturals són invisibilitzades, especialment en contextos de conflicte i colonialisme. En preservar identitats —que són totes aquelles llengües, arts i memòries— sostenen la dignitat col·lectiva i mantenen viva la possibilitat d’un canvi de paradigma. En aquest marc, la IV edició de l’Escola de Defensores ofereix un espai de trobada i formació per a persones defensores de Colòmbia, Palestina, Kurdistan i Filipines, enfortint les seves eines de resistència i entrellaçant les seves experiències amb les d’altres defensores.

A Colòmbia, l’art i la cultura han estat pilars fonamentals per construir memòria i pau. També per acompanyar els processos de reconciliació i reparació. En un país travessat per més de 50 anys de conflicte armat intern, aquestes expressions no només narren el dolor de la guerra, sinó que sostenen la resistència col·lectiva i l’exigència de veritat i no-repetició.

Mario Alejandro Ochoa Hurtado

Mario Alejandro Ochoa és defensor dels drets culturals. Mestre titellaire i gestor cultural amb més de 25 anys d’experiència, va cofundar el col·lectiu Caracol Amarillo, des d’on ha impulsat processos de creació escènica que integren titelles, tècniques mixtes i comparses. El seu treball ha estat orientat a acompanyar comunitats en situació de vulnerabilitat, oferint espais d’expressió i enfortint el vincle entre art, dignitat i resistència.

“El món sense art no és món. A través de l’art s’expressa tot allò que és l’ésser humà: el bo i el dolent”.

La reflexió d’Ochoa se situa des del seu context com a persona exiliada a Catalunya. Des de l’exili, utilitza els titelles com a eina de canvi social, obrint converses sobre construcció de pau, conflicte i identitat. I posa en valor el paper de les persones migrants i exiliades com a creadores culturals en un entorn que encara no es reflecteix de manera proporcional en la cultura institucional.

Per a Ochoa, l’art —i en particular el teatre de titelles— va més enllà de l’entreteniment: permet generar consciència i crear espais de trobada entre realitats i lluites que es repeteixen en diferents territoris. I destaca com espais com l’escola li han permès connectar amb altres experiències i reconèixer l’art com un actor de primera línia en la transformació social.

Beatriz Arévalo Poveda

Beatriz Arévalo Poveda és defensora cultural. Al llarg de la seva trajectòria, ha teixit el seu camí artístic amb una profunda vocació social i un compromís ferm amb la defensa dels drets humans. La seva tasca s’ha centrat en l’acompanyament de persones joves en situació de carrer, amb trastorns per l’ús de substàncies o altres processos de justícia social. Allí, l’art funciona com un pont per a l’escolta, el reconeixement i la construcció de nous horitzons.

“El procés creatiu a l’exili és difícil i dolorós. Té gust d’absència, de tristesa i de soledat. Té gust de record, però també és bonic, perquè a través de la cultura es converteix en un moment de trobada”.

També des del seu exili a Catalunya, l’experiència d’Arévalo exposa una realitat compartida per tantes altres persones migrants. Per a elles, la creació cultural no és només una forma de resistència, sinó també un espai segur de cura i comunitat.

Arévalo no es defineix com a artista, sinó com a treballadora de l’art, ja que durant molts anys ha acompanyat adolescents en situacions vulnerables, utilitzant l’art com a eina pedagògica i d’acompanyament. Sobre la seva experiència a l’espai de l’escola, assenyala que aquestes trobades han estat molt significatives i que en elles es genera una cohesió cultural basada en l’intercanvi.

Mario i Beatriz

La defensa dels drets humans duta a terme per Ochoa i Arévalo els va portar a l’exili a Catalunya. Avui, continuen des de l’altra banda de l’oceà amb el seu art des de l’Associació Construyamos Paz – ACONPAZ. Allà, treballen juntament amb altres víctimes del conflicte armat colombià, artistes i activistes per denunciar la violència, preservar la memòria històrica i enfortir la cultura de pau.

Luis Eduardo Jiménez Barco

Luis Eduardo Jiménez Barco és actor, músic i cofundador de la companyia El Teatro Vive, a Palmira, Valle del Cauca. Creada el 1992, la companyia promou la dramatúrgia i la interpretació compromeses amb la transformació social. El defensor, format en teatre i filosofia, ha desenvolupat obres que combinen la interpretació naturalista i l’expressionisme per abordar temes èticopolítics i antropològics.

“El teatre és resistència, pot transformar i l’hem de resignificar diàriament”.

A Colòmbia, les persones que han representat problemàtiques socials i polítiques han estat objecte de censura, persecució, desplaçament forçat i assassinat. També aquelles que han estat —i estan— vinculades a processos de canvi social com els estudiantils, camperols, indígenes i sindicals. Durant l’esclat social de 2021, l’art es va consolidar com una eina de denúncia davant les vulneracions dels drets humans.

Des de la companyia de la qual forma part, el teatre no s’entén només com a expressió artística, sinó com una pràctica al servei de la comunitat. A través del treball en barris i comunitats que han patit el conflicte social i armat en zones rurals —com Tuluà i Buga—, el teatre s’ha convertit en una eina per reconstruir el teixit social. En aquests espais, l’escena ha permès relatar allò viscut, projectar els desitjos col·lectius i generar trobades on poden expressar-se sentiments, pensaments i somnis de les comunitats.

A Palestina, la cultura ha estat una eina essencial de resistència i preservació de la identitat davant el genocidi que exerceix l’Estat d’Israel. A través de la música, la dansa, la literatura i altres expressions artístiques, el poble palestí manté viva la memòria. Aquesta és una de les eines de resistència mitjançant les quals defensen els seus drets, sostenint la dignitat i l’esperança davant dècades de violència, repressió i ocupació.

Shaden Qous

Shaden Qous és defensora dels drets culturals. Ballarina, coreògrafa, estudiant de dret i activista afro-palestina, formada en la dansa tradicional Dabke i la contemporània. És integrant del Popular Art Centre i de la companyia El-Funoun, on fusiona tradicions africanes i llevantines per crear un estil que reflecteix la seva herència i consciència política. A més de la dansa, pinta murals a Jerusalem que desafien la criminalització de la cultura palestina.

“Quan mirem l’ocupació a Palestina, veiem que no s’assembla a cap altra experiència d’ocupació al món. Ha arribat a esborrar la terra i la seva gent, la seva cultura, la seva història i les seves memòries”.

Aquesta realitat es reflecteix en dècades de desplaçaments forçats, enderrocs d’habitatges, control militar del territori, restriccions a la mobilitat i atacs sistemàtics contra la població civil. Escoles, hospitals i espais culturals han estat destruïts, fet que afecta la vida quotidiana i el dret del poble palestí a existir.

Qous parla de la idea que, com a palestines, tenen la responsabilitat de mantenir la seva història, la seva cultura i la seva identitat. I no només des de la resistència armada, sinó també des de l’artística i l’educativa. «Però no és només una responsabilitat del poble palestí, sinó de qualsevol que doni suport a la humanitat». En aquest sentit, la defensora afirma que el dabke també ha estat objectiu de l’ocupació israeliana, ja que les cançons que s’hi utilitzen són revolucionàries i perquè és una tradició de l’herència palestina que fa servir els moviments de la vida quotidiana de manera col·lectiva. Aquest és el major temor de l’ocupació —diu la defensora—, «que ens trobem entre nosaltres».

A les Filipines, la cultura compleix un paper central en la preservació de la identitat i la resistència davant la violència estatal i la colonització. A través de l’art, l’escriptura i les tradicions, les comunitats defensen els seus territoris davant l’extractivisme i la criminalització. Defensar la cultura es converteix en un acte de resistència que enforteix la recerca de justícia social.

Faye Cura

Faye Cura és defensora dels drets culturals i fundadora de Gantala Press, una editorial feminista independent. Ubicada a Quezon City, dins de Metro Manila, Gantala centra les seves publicacions en la literatura escrita o narrada per dones i vinculada a la defensa dels drets humans. Cura també és escriptora o editora, i entre les seves publicacions hi ha una antologia que reuneix testimonis de dones supervivents i víctimes de la “guerra contra les drogues” de l’expresident Duterte i un poemari d’artistes palestines.

“La cultura és creativa i productiva; no és violenta ni agressiva, i és profundament sanadora”.

A les Filipines, artistes, escriptores i gestores culturals han assumit la creació com un compromís amb les seves comunitats. En aquest context, la cultura s’entén com un servei col·lectiu que acompanya, repara i enforteix la dignitat dels pobles davant la violència estructural.

Per a Cura, la cultura és important perquè és una forma de vida. «És com la meva gent viu, respira, és com pensen, com miren el món». També és una manera de resistència no violenta davant les forces que intenten silenciar i oprimir els pobles i les comunitats. Un exemple a les Filipines és com a les comunitats indígenes se les està expulsant de les seves terres a causa dels interessos de les corporacions multinacionals que, no només destrueixen el territori, sinó que desplacen la població i n’esborren la identitat. Per això, per a l’editora, la cultura, en les seves formes col·lectives d’expressió i d’escriptura que expliquin què passa i per què, és el camí més important de resistència del poble.

Al Kurdistan, la cultura és un acte de resistència davant dècades de repressió i persecució. A Turquia, la llengua kurda ha estat, històricament i sistemàticament, un dels principals focus de repressió. De fet, durant la major part del segle XX, l’Estat turc la va prohibir completament com a part d’una política d’assimilació més àmplia destinada a consolidar una identitat nacional singular. Tot i que hi va haver una fi formal de la prohibició a mitjan dècada dels 2000, el kurd continua estant molt restringit i el llegat de dècades de prohibició encara condiciona la lluita política pels drets lingüístics en l’actualitat.

Berivan Kiran

Berîvan Kiran és defensora dels drets culturals i de la llengua kurda. També és assessora a la Gran Assemblea Nacional de Turquia i treballa al Partit Popular per la Igualtat i la Democràcia (DEM). Nascuda a Mardin i resident a Ankara, combina la seva tasca institucional amb l’activisme social i la preservació de la llengua i la cultura kurda.

“La cultura kurda és un símbol molt fort en la lluita per la identitat. La llengua kurda és la base de la identitat de tot un poble”.

La llengua kurda és un arxiu viu de sabers, afectes i formes d’anomenar el món, transmès de generació en generació malgrat la repressió històrica. Al Kurdistan, defensar la llengua és defensar la memòria col·lectiva i la identitat de tot un poble.

Kiran defiende la cultura como un ritmo diario: la comida, las fiestas, las bodas. Para ella, estas prácticas fortalecen tanto la identidad personal como la colectiva. «Los derechos culturales son el derecho de una persona o de un pueblo a vivir y expresar libremente su lengua, su arte, sus tradiciones y sus creencias». Y defiende que estos derechos son colectivos, no individuales; porque un pueblo —afirma—, solo puede sobrevivir cuando conoce sus derechos y protege su identidad.

Formadores i formadors

Beatriz Puerta. Facilitadora, experta en protecció de persones defensores, amb una perspectiva integral i feminista. En aquesta edició va facilitar els espais de reconeixement, d’anàlisi de seguretat i els mecanismes de protecció, i de cures.

Alfons Martinell. Expert en polítiques culturals i cooperació internacional, professor jubilat i fundador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació, va aportar una mirada sòlida i crítica sobre els drets culturals, connectant el marc conceptual amb les experiències de les defensores.

Marta G. Otín. Artista pedagoga i directora artística d’Arsènic, Espai de Creació, treballa el teatre com a eina educativa, comunitària i de transformació social, i va liderar les sessions creatives de l’Escola amb una metodologia participativa i centrada en els processos col·lectius.

Jordi Casado. Dramaturg, director escènic i creador vinculat a les arts escèniques contemporànies, amb una trajectòria centrada en la dramatúrgia social i els processos col·lectius. A l’Escola va assumir la narració i la dramatúrgia del procés, transformant les vivències i veus de les participants en un relat escènic compartit, com a eina de memòria, expressió i incidència cultural.