Coneix més
Els processos de pau en diferents països no són casos aïllats; sovint presenten similituds que poden contribuir significativament a la resolució dels conflictes. Per aquest motiu, aquesta tercera edició està dirigida a defensores i defensors dels drets humans que participen en processos de pau en diverses fases, amb l’objectiu de donar suport al seu compromís amb la construcció i consolidació d’una pau duradora.
La trobada va reunir representants de dos països amb experiències rellevants en la cerca de solucions a conflictes armats interns: Filipines i Colòmbia. L’objectiu principal va ser crear un espai d’intercanvi directe d’experiències i aprenentatges col·lectius sobre aquests processos de pau, permetent la identificació de lliçons clau aplicables en contextos similars. Així mateix, es va buscar enfortir les capacitats d’incidència de les persones participants mitjançant eines pràctiques per a la mediació i la negociació, així com estratègies de prevenció, protecció i seguretat, tant individuals com col·lectives, que es puguin aplicar en la seva tasca diària.
Les persones participants d’aquesta edició van ser: Coni Ledesma, Juliet de Lima i Edre Olalia, de Filipines, i Olga Marcela Rico, Julián Gallo i Pastor Alape, de Colòmbia.
El govern filipí i el Front Nacional Democràtic de Filipines (NDFP), coalició que representa el Partit Comunista de Filipines (CPP) en el procés, han acordat cercar les condicions de la represa de les negociacions de pau per posar fi a un conflicte que fa més de cinc dècades que està actiu. Les últimes negociacions es van trencar el 2017, durant el mandat de Rodrigo Duterte. Aquesta nova iniciativa, facilitada per Noruega, encara no és formal, però compromet ambdues parts a construir un marc que aborda les arrels socioeconòmiques del conflicte, en particular la desigualtat en la propietat de la terra i la necessitat d’una reforma agrària.
La declaració conjunta es produeix després de l’anunci recent del president Ferdinand Marcos Jr. —fill del dictador Ferdinand Marcos— sobre una proposta d’amnistia per a les persones guerrilleres que lliurin les armes, tot i que aquesta mesura requereix l’aprovació del Congrés filipí. L’amnistia inclouria delictes relacionats amb la rebel·lió i activitats connexes comeses en suport de creences polítiques, però n’exclouria crims greus com segrestos, massacres, violacions, terrorisme i violacions dels drets humans, entre d’altres. No obstant això, encara persisteixen dubtes sobre si es tracta d’una amnistia real, donat el context del red-tagging, una pràctica comuna a Filipines que estigmatitza i etiqueta públicament com a “terroristes” les persones crítiques o dissidents de les polítiques governamentals.
De moment, no s’ha acordat un alto el foc. A més, persisteixen desafiaments com l’alliberament de presos polítics i l’eliminació de la designació del Nou Exèrcit del Poble (NPA), braç armat del CPP, així com del mateix CPP i del NDFP, de les llistes d’organitzacions terroristes. Des del 1969, el conflicte entre l’Exèrcit filipí i el NPA ha causat entre 30.000 i 45.000 morts.
“El problema de la terra és un problema d’una societat colonial i semifeudal”, assenyala Juliet de Lima. A Filipines, el 70% de la població rural continua sense accés a terres, ja que les reformes agràries –o els intents d’implementar-les– s’han aplicat de manera deficient. A més, les terres agrícoles privades més productives i fèrtils continuen en mans de grans terratinents privats. La desigualtat relacionada amb la propietat de la terra, estretament vinculada a les plantacions colonials a gran escala, ha estat i continua sent la causa més evident del conflicte armat, social i econòmic al país, especialment a les zones rurals.
Coni Ledesma és una figura clau del Front Democràtic Nacional de Filipines (NDFP) com una de les seves fundadores. El seu activisme es remunta als anys 60, quan era monja i cofundadora de Christians for National Liberation, una organització clandestina de persones religioses compromeses amb la lluita social. Va passar a la clandestinitat després de la declaració de la llei marcial a Filipines el 1972 i va ser detinguda aquell mateix any. Va ser alliberada gràcies al suport d’alguns bisbes i del Consell Nacional d’Esglésies. Des de 1976, treballa a nivell internacional per al NDFP després de rebre asil polític als Països Baixos juntament amb el seu espòs, l’històric líder Louis Jalandoni. Ledesma és una destacada defensora de l’emancipació de les dones dins del programa de 12 punts del NDFP. A més, és la primera representant internacional de l’Organització de Dones Revolucionàries en les converses de pau i forma part del Comitè de Negociació.
“No només les persones que formen part de la guerrilla han de tenir garanties en el procés de pau, sinó també totes les persones que participen en les negociacions”, destaca Coni Ledesma. La membre del Comitè de Negociació alerta sobre el perill que afronten les persones consultores del procés de pau; moltes d’elles estan empresonades o han estat assassinades. “Qualsevol que parli en contra del Govern és titllat de comunista i, per això, la seva vida corre perill. Aquesta és la situació. Treballar per la pau a Filipines és un gran risc.”
Edre Olalia és el director de la Unió Nacional d’Advocats pel Poble (NUPL) i president interí de l’Associació Internacional d’Advocats Democràtics (IADL). Des de la NUPL, lidera demandes davant el Tribunal Suprem de Filipines per protegir juristes, denunciant l’assassinat de 59 advocades i advocats durant la presidència de Rodrigo Duterte. Com a advocat de drets humans, critica els abusos de l’exèrcit i les execucions extrajudicials en la “guerra contra les drogues”. A més, és consultor legal del comitè de pau del Front Democràtic Nacional. El seu equip desafia les violacions de drets humans mitjançant estratègies legals independents, amb l’objectiu de frenar la repressió estatal i defensar causes populars i de base.
Olalia parla sobre el red-tagging i els assenyalaments que, en el futur, el govern filipí pot fer quan acabin les negociacions de pau. “No totes les persones que participen en el procés són integrants del NDF; també hi ha acadèmiques, advocades, professores, activistes… Com les protegeixes?”. Per a l’advocat, és essencial una immunitat perquè, d’aquí a tres, cinc o deu anys, aquestes persones no siguin detingudes, interrogades ni torturades. “Molta gent té por d’involucrar-se o de parlar sobre el conflicte armat per por de ser assenyalada com a integrant de la guerrilla”.
Vuit anys després de la signatura de l’Acord de Pau, la implementació avança amb desigualtats en un context de violència persistent. Des del 2016, més de 1.500 lideratges socials i més de 400 persones signants de pau de les FARC-EP han estat assassinades, mentre que antics territoris controlats per la insurgència ara estan ocupats per altres grups armats com l’ELN, les anomenades dissidències de les FARC o estructures paramilitars.
La implementació rural, que inclou la reforma agrària i els programes de substitució de cultius il·lícits, continua sent lenta, fet que limita l’abast dels compromisos assumits a l’Acord. Tot i això, s’han aconseguit avenços significatius en àrees com la participació política de dones i persones de la comunitat diversa, la reincorporació de signants de pau i la justícia transicional. Tanmateix, segons l’Institut Kroc, només un 32% dels compromisos de l’Acord s’han complert plenament i el 49% no tenen viabilitat per a la seva implementació total.
Amb l’objectiu de reactivar la implementació plena de l’Acord, el govern de Gustavo Petro ha llançat un pla de xoc que prioritza la redistribució de terres i el reforç dels programes de substitució de cultius il·lícits. Paral·lelament, en el marc de l’estratègia de Pau Total, busca negociar i arribar a acords amb altres grups armats que continuen operant al país.
Olga Marcela Rico Sosa és signant de l’Acord de Pau del 2016 amb el govern colombià, on va tenir un paper destacat com a integrant de la Comissió de Gènere, promovent la igualtat i els drets de les dones i de la comunitat LGBTIQ+. Actualment, forma part de la Comissió per al Seguiment, Impuls i Verificació de la Implementació de l’Acord Final (CSIVI), la instància més alta creada per l’Acord, en el qual participen l’Estat colombià i el Partido Comunes. Des de la signatura de l’Acord, ha treballat activament en la reincorporació de persones exguerrilleres a la vida civil, amb un enfocament especial en les dones, liderant projectes de desenvolupament rural i iniciatives emprenedores.
Per primera vegada al món, un Acord de Pau va reconèixer les històries, vivències i aportacions de les dones i de la comunitat LGBTIQ+, destacant el seu paper crucial com a constructores de pau i la necessitat de promoure la igualtat i l’equitat. Aquest assoliment històric va ser possible gràcies a l’esforç d’organitzacions de dones i col·lectius feministes, que van aconseguir incloure 130 mesures específiques de gènere en el text de l’Acord. No obstant això, segons els informes del Grup de Treball Gènere en la Pau (GPAZ), només una petita proporció d’aquestes mesures s’ha implementat plenament. Això posa de manifest la necessitat de mantenir un compromís constant i adoptar accions concretes que garanteixin que aquestes polítiques no només quedin escrites en el paper, sinó que es tradueixin en transformacions reals i tangibles en la vida de les persones.
Julián Gallo Cubillos és senador colombià i signant de pau. Va ser un dels negociadors clau del grup insurgent en les converses amb el govern colombià i, després de la signatura de l’Acord de Pau el 2016, un dels principals líders de la transició de la guerrilla al partit polític Comunes. Des de 2018, ocupa un escó al Senat per aquesta formació, on defensa la implementació plena de l’Acord, amb un especial èmfasi en el desenvolupament rural i la justícia per a les víctimes del conflicte. En la seva tasca com a senador, ha promogut projectes de llei, audiències públiques i debats sobre polítiques de seguretat, drets de les persones signants de pau i reforma agrària. A més, és compareixent davant la Jurisdicció Especial per a la Pau, on ha contribuït a la veritat i la reconciliació del conflicte.
La violència i el desplaçament forçat a Colòmbia estan profundament relacionats amb el model de concentració de terres. La frase “A Colòmbia hi ha un dit que diu que no hi ha desplaçats perquè hi ha hagut guerra, sinó que hi ha guerra perquè hi hagi desplaçats”, reflecteix la magnitud del problema. Més de vuit milions de persones han estat desplaçades a causa del conflicte armat, sent les comunitats rurals les més afectades.
José Lisandro Lascarro, més conegut com a Pastor Alape, és signant de l’Acord de Pau de 2016 amb el govern colombià, després d’haver format part de l’equip negociador a l’Havana. Després d’optar per la via política, la seva tasca més destacada ha estat el seu treball a favor de la reincorporació efectiva de les persones exguerrilleres, des del seu rol al Consell Nacional de Reincorporació (CNR), on va impulsar projectes de desenvolupament rural, econòmic i educatiu per a les persones signants de pau, afrontant reptes relacionats amb la implementació i la seguretat. Actualment, segueix promovent el desenvolupament rural i la pau com a membre del partit Comunes.
En el context del conflicte armat intern a Colòmbia, la terra s’ha convertit en un factor clau que ha condicionat tant la violència com l’exclusió social. Pastor Alape assenyala que els drets del campesinat han estat històricament vulnerats, fet que ha generat una profunda desigualtat en la distribució i possessió de la terra. Segons Oxfam, l’1% dels propietaris concentra el 80% del territori agrícola, deixant la gran majoria de la població rural amb accés només a una mínima fracció de terra. Per aquest motiu, la distribució equitativa i justa de la terra és fonamental per avançar cap a una pau duradora i amb justícia social al país.